ES
Els anys 80 van ser l’embrió d’un fenomen que va emergir de la perifèria de les grans ciutats de l’Estat per ancorar-se a la gran pantalla. La romantització dels xavals de barri que es busquen la vida en un ambient poc còmode es va portar a l’extrem gràcies a directors com José Antonio de la Loma o Eloy de l’Església i les seves pel·lícules Perros callejeros, Navajeros o El Pico. Drogues, delinqüència juvenil, talego i sexe eren els temes bàsics de les històries que apassionaven la societat espanyola de finals dels 70 i principis dels 80. En certa manera, tant José Antonio de la Loma com Eloy de l’Església explicaven realitats i donaven veu, d’alguna manera, a aquells que ningú escoltava. Això es va convertir en una arma de doble tall?
Abans de tot això, abans dels 80, els quinquis ja existien. Sorpresa! El terme quinqui neix originàriament dels “mercheros”, un grup social inicialment nòmada i que ara s’estableix a localitats repartides per tot l’Estat espanyol. Els “mercheros” també eren coneguts com a quincallers o quinquis, perquè es dedicaven a la venda de metall barat, també conegut popularment com a quincalla. Com és esperar, ells consideren que el terme quinqui relacionat amb la delinqüència s’utilitza de forma despectiva cap a la seva ètnia i les seves arrels. Que ho sapigueu!
Ens posarem en context. Seguidament, llencem unes dades que els nostres amics del CCCB ens han proporcionat després d’hores i hores gastades entre arxius i hemeroteques:
Els barris dels 70
Durant els 60 es van posar en marxa, davant el dèficit d’habitatge barat, els plans d’urgència social. El resultat va ser un urbanisme de pèssima qualitat, amb uns barris sense els serveis més bàsics, fet que va precipitar l’aparició dels moviments veïnals. La crisi dels 70 i l’atur van acabar per convertir aquests barris en un territori marginal.
Via Límit
El 1975 un 25% de la població més gran de 14 anys quedava exclosa del sistema educatiu. L’edat laboral -com la penal- es va situar en els 16 anys, així que per a molts joves només quedava el carrer. A més, la irrupció de l’heroïna va fer estralls. En un clima d’alarma social, amplificada pels mitjans de comunicació, el delinqüent juvenil es va convertir en l’enemic públic número 1.
El reformatori
El Tribunal Tutelar de Menors disposava de tres opcions per tractar el problema de la delinqüència infantil. La primera era tornar el nen a casa, si els pares hi accedien. La segona era internar-lo en un reformatori. La tercera opció, reservada als més perillosos, era el seu ingrés a la presó. Davant la falta de places especials, molts ingressaven a les presons d’adults.
Des dels terrats, veig la ciutat
A l’obsolescència de les presons, s’hi havia de sumar els problemes derivats de la superpoblació i l’escassetat de recursos. L’herència franquista deixava un sistema basat en la versió més repressiva. La situació va esclatar amb l’onada de motins de 1977, que va desembocar en la creació de la COPEL (Coordinadora de Presos Espanyols en Lluita).
No tots els delinqüents de finals dels 70 i els 80 eren quinquis. En primer lloc, el quinqui havia de ser jove o, almenys, solia ser jove. La mitjana d’edat ballava entre els 14 i els 15 anys. La mitjana. Hi havia altres condiments a la recepta quinqui, gairebé tots ells relacionats amb la condició social: els quinquis eren els fills de la desorganitzada emigració camp-ciutat dels anys 50 i 70, els nens de barriades aixecades a cop de populisme sense plaça a l’escola, sense possibilitat de feina i amb la droga sempre al voltant. El còctel va deixar una barra lliure de violència de carrer formada per grups de xavals que vivien assaltant, robant i picant-se els braços.
De la moda a l’estigma hi ha mig pas
“El novembre de 1976, De la Loma filma algunes escenes de Perros callejeros al barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs. El set de rodatge se situa al descampat davant del bloc Saturn. L’assistent de cambra Paco Marín pica l’ullet esquerre per introduir el dret al visor del seu Reflex 2-C de 35 mil·límetres. De cop, irrompen al pla una multitud de persones que s’acosten notablement molestes. Volen parlar amb José Antonio de la Loma. “Es va saber que estàvem rodant una pel·lícula sobre delinqüents juvenils i es va armar la de Déu”, explica Paco. Un dels manifestants és Rodolfo, veí de la Mina, que no vol donar el seu nom real. “Vam fer unes mobilitzacions com Déu mana, van durar setmanes”, assegura Rodolfo, que va arribar sent adolescent als nous i idèntics edificis de formigó armat.”
Com ens detalla La Vanguardia –el nostre diari de confiança– la majoria dels veïns de la Mina procedien dels antics barris de barraques de la Perona i el Camp de la Bota. “Ens van aparcar a la Mina el 1973 sense cap servei, les escoles no estaven ni acabades”. Rodolfo assegura que els veïns estaven farts de l’estigmatització que patien. “Van ser anys molt durs, es van ajuntar dues coses: el desarrelament dels veïns en un barri a mig construir i el problema de l’heroïna”.
I ara què?
Som al 2022, els 80 queden lluny… ja no es porta quedar al saló recreatiu i als billars amb els col·legues, ni els cabells llargs ni les caçadores texanes ajustades. Si surts amb un cotxe a fer tirones pel centre els de blau et pillen, i l’heroïna ha deixat pas a drogues recreatives menys dures, però siguem clars, seguim sent els mateixos.
Instagram QUINQUI SOUND
