Quan els equips anglesos es passejaven per Europa

Craig Johnston abraça a Alan Kennedy. El defensa ha enganyat a Tancredi, el porter de la Roma, i ha marcat el quart i definitiu penal de la tanda. El Liverpool aixecarà la seva quarta Copa d’Europa al cel de l’Olímpic. És el 30 de maig de 1984.

Aquella nit va ser l’apogeu d’una època gloriosa. Durant la segona meitat dels setanta els equips anglesos van dominar Europa amb mà de ferro; el miraculós Aston Villa, el Nottingham Forest de Brian Clough i, sobretot, el Liverpool de Bob Paisley conquerien el vell continent a ritme napoleònic. I mentre el futbol anglès estava de moda per Europa, als seguidors britànics se’ls anaven els ulls amb la moda europea. Els desplaçaments a França, Itàlia o Alemanya acompanyant els seus equips van obrir un nou món pels joves aficionats britànics; les peces de roba de dissenyadors europeus i les sabatilles esportives van començar a substituir les bombers i les botes als camps anglesos.

Els bobbys feia temps que reconeixien i vigilaven de prop aquells que vestien l’uniforme hooligan i que, curiosament, sempre eren presents quan hi havia aldarull a les graderies. El canvi d’indumentària va ser per motius pràctics, sí, però també per estètica. Joves de la classe treballadora treballaven tota la setmana, i una mica més, per poder-se pagar una parca Burberry, un jersei Lacoste o unes adidas Forest Hills. Els diumenges la roba cara era per anar a l’estadi, no a missa.

No entendríem el terracewear sense les sneakers. Fila, Diadora, Adidas, i més tard New Balance, Asics i, fins i tot, Nike han patrocinat quilòmetres de corteos, litres derramats de pintes i infinits bots sobre seients de plàstic a estadis arreu del món. I és que un no es calça unes Gazelle per anar a córrer. Només faltaria.

AUTOR: VÍCTOR ESCRIBANO